Tempo Fugit

Avui m'han dat una mala notícia, ha mort la Neus, una amiga amb la que feia temps que no quedava, i segur que això fa que el dolor d'aquesta perdua, sigui més gran. Càncer terminal en tres mesos... collons.

Porto una temporaeta que deu-ni-do, el pare del Lluís Perramon, el de l'Alexandra Vallugera, el de l'Àlex Romaguera, en Manolo, el pare del meu cunyat Enric.... bufff. Mai he sabut que dir en aquests casos, i dençà la mort de mon germà ara fa uns quants anys, que he tingut aquest tema com un tabú. Com si la mort no formés part de la pròpia vida. Com si em neguès a assumir-la i amb la voluntat de desterrar-la dels instants de la meva vida, ella s'entesta de ser present.

Avui he passat la major part del dia en cotxe. Conduir em relaxa i és un dels espais de temps que em deixo per a pensar i rumiar coses. Una de les coses que havia pensat, era explicar en un post que aquest cap de setmana la Noe i jo hem aprofitat els 2.880 minuts que teniem en organitzar tres cambres de Can Vileta. Al vespre, quan m'han dat la notícia, han marxat les ganes de fer-ho... de fet no tenia ganes de dir pas rés. Envejo als creients que tenen una explicació raonada a episodis com aquests, els envejo de debò.

Del que jo volia explicar aquest matí, al que explico aquesta nit, en podriem dir la paradoxa de la quotidianitat: la insignificància des feits magnificats versus la grandessa de la humanitat feta un nyap davant la tragèdia propera i personal.

La Neus i jo en uns San Fermines ara farà un pilò d'anys, vam estar cantant tots els dies una cançoneta de La Polla Records, que pot explicar la inconformitat amb el que passa, tot i saber que passa:

"Ay que jodidos los atunes"




:'(