A propòsit dels nostres ancestres
per
QUIM GIBERT«La campana de Huesca», «La muerte de Valdivia», «El León Hispano», «Zumalacárregui», «El crucero Baleares»... Són els títols d’uns textos que conformaven el llibre Lecturas históricas. Ens els feien llegir cap a l’any 1970, mentre cursàvem 3r de primària en el col·legi Cassà d’Arenys de Mar. En Francisco, que era el mestre-tutor, de seguida es va adonar que amb aquelles lectures la canalla de 8 anys no hi entenia pilota. I, aleshores, va determinar que just abans de llegir-los ens les explicaria. Des de llavors, esperàvem amb candeletes aquella estona d’havent dinat. I és que ens passava volant de tan embadalits com l’escoltàvem enmig d’un silenci sepulcral.
Va ser arran d’aquesta feta que la història va passar a ser la meva assignatura preferida. Es tracta de llegendes romàntiques, èpiques, atractives, impactants, que sovint influeixen en la configuració de l’univers mental d’una comunitat. I que, sobretot, tendeixen a cohesionar part de la població. O bé indignar-la quan se sent violentada. En paraules de l’estudiós Magí Sunyer, autor de Mites nacionals catalans (Eumo editorial, 2006), aquesta simbologia pròpia són «els trets identificadors i distintius en què els seus habitants es reconeixen i amb què es presenten davant de les altres nacions».
Fet i fet, rere tota aquella tirallonga d’aventures colossals i d’herois impàvids hi bategava la història dels castellans i les gestes que s’havien apropiat com a seves. De la mateixa manera, també vam aprendre un bon reguitzell de fragments de la història d’Israel quan ens impartien religió. Els intents perquè assumíssim com a pròpia la història de Castella no es remunten precisament a l’etapa franquista, tot i que aquest règim ho va reactivar, sinó a inicis del segle XIX. L’historiador Pere Anguera constata que la burguesia catalana d’aquest període va fer mans i mànigues per aconseguir la plena incardinació de Catalunya a la nova Espanya: «Per engrescar la resta de la societat a seguir-la en el camí emprès, sobretot per convèncer-la de la bondat del liberalisme, va fer servir referències mitificadores del passat català, posat com exemple de la continuïtat entre les antigues i les noves llibertats, sense menystenir l’ús dels símbols naixents de l’espanyolisme polític en fase de creació». Per Anguera, alternant el predomini dels símbols nostrats i forasters, el resultat obtingut: «no fou exactament el desitjat pels impulsors i ajudà més a consolidar l’esperit català que no pas a vertebrar l’espanyol». No és gratuït que molts carrers de l’eixample barceloní, que és durant aquesta època quan es va dissenyar, estiguin batejats amb noms tant de l’imaginari català (Roger de Llúria, Gran Via de les Corts Catalanes, Pau Claris) com de l’espanyol (Numància, Viriat, Padilla). Calia que fóssim en la mesura que fóssim espanyols.
En aquest sentit, un altre cas flagrant d’utilització de la mitologia històrica amb objectius assimiladors era la inclusió d’expressions tipus «notres ancêtres, les gaulois» en el material escolar francès, que també feien servir els alumnes d’Algèria i d’altres colònies gavatxes, com si Vercingètorix hagués lluitat en el Sàhara. En aquests afers, França mai ha tingut sentit del ridícul.
Per més episodis enlluernadors i altres adoctrinaments, Espanya mai ens ha seduït i, en canvi, el fet nacional català ens continua emocionant. La certesa d’un temps pretèrit en el decurs del qual les coses ens van ser propícies és una alenada d’aire fresc. I és que l’existència d’un imaginari col·lectiu tan potent com el nostre ens recorda que tornar a ser un poble respectat i sobirà és perfectament possible. I «els nostres il·lusos enterradors”, que diria Francesc Pujols, prou bé que ho saben.
Quim Gibert, psicòleg i coautor d’El despertar dels Països Catalans.
De Salses a Guardamar, de Tudela a Constantinoble.i com va dir el Poeta:
Portugal, ese curioso paísque limita por el este con Castillay por el oeste con el mar Atlántico.Razón por la cual Portugal dió al Mundotan buenos navegantes.
